[oleguer].

Bé, he cregut oportú pujar i donar la meva humil opinió al tema. Sé que ultimament els mitjans de comunicació han donat molt bombó al tema Oleguer, potser mes de la que hauria de tenir.

Seguit, deixo un article, que em va arribar per mail.

per *Vicent Partal*DIVENDRES, 09/02/2007 - 06:00h*

Per això m'agrada Oleguer***

M'agraden els esports. Però m'agraden molt més quan són jugats per homes idones que valen la pena per allò que són, per gent que no s'amaga darrereuna pilota, ni d'un contracte publicitari. Per això admire aquell granSócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava contra ladictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i queorganitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina Navratilova,que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos, emprengué la defensade la llibertat sexual de les dones. Deia que, per a una esportista, parlarclar era una obligació, no un privilegi. Per això admire també el canadencSteve Nash, que va ensenyar una samarreta contra la guerra de l'Irac enl'All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie Smith i John Carlos, medallistesdels Jocs de Mèxic que tots recordem per aquells punys negres alçats,orgullosos, sobre el podi dels vencedors, en representació del seu poblehumiliat pel racisme i la rancúnia.Perquè crec que el futbol és més que un negoci m'agrada Lucarelli, eldavanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio, malgratles ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a rebaixar-se ellmateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus amics i el seu club,orgullós de la seua identitat. I per això m'agradava Caszely, aquell xilèmenut que va jugar al Llevant i a l'Espanyol i que era un símbol permanentde l'oposició a Pinochet. Caszely es va negar en públic i declaradament,davant les càmeres de televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasióque aquest va fer una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet unaintensa campanya d'unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecciónacional i Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anysdesprés havia de ser un dels activistes més populars en favor del No aPinochet, al referèndum que l'apartà del poder.Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitatd'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena decauses justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van fer els atletesirlandesos que van desertar de la delegació britànica quan aquesta jadesfilava a l'estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va fer Muhammad Alí,Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per haver-se negat a enrolar-sea l'exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy, l'atleta que va fugir de la Sud-àfricade l'apartheid i dedicà tota la vida a organitzar des de Londres el boicotinternacional al seu propi país per la política d'apartheid. I ho ha fet araOleguer Presas, un jugador del qual aquest Barça que diu que ésmés-que-un-club hauria de sentir-se especialment orgullós, del qual jo emdeclare admirador i per al qual reclame avui la solidaritat oberta i visiblede tots els qui creiem que l'esport és molt millor encara quan ajuda a fermillor el món en què vivim.Vicent Partal director@vilaweb.cat <director@vilaweb.cat>

Crec que a aquestes altures, el fet es doni mes importancia als plantejaments ideologics que a les seves caracteristiques esportives, i a mes, que a arran d'aixo se li valori en major o menor grau, la capacitat com a futbolista, em sembla vergonyòs.

Veritablement vergonyòs. S'ha transgiversat paraules, expressions, i sentits. S'han transgiversat a l'avantatge dels medis centrals.

Una vergonya. Pero no nomes en el cas d'Oleguer. Els catalans patim aquest efecte des de fa molt temps.

Aqui es demostra la llibertat d'expressió, [ens vol fer creure l'estat.].