[retrospection].

mai he sigut una persona que es deixes emportar pel cor, ni pels sentits. es mes, sempre m'he considerat prudent i fins i tot, freda, en aquest aspecte.

però, algo va ocòrre a la meva vida, algo o algú va aparèixer i em va fer veure, que realment val la pena aprofitar cada minut, cada segon que ens ofereix la vida. perque la vida es això, un cúmul de coses que sempre s'acaben comptant en temps.
i sempre he pensat que quan tingui 40-50 anys mes a sobre, vull recordar-me com aquella persona que va fer tot lo que va voler a la vida. no vull ser la típica persona que remuga allò de... "i si jo haguès...".

avui dia, això no va amb mí. les ganes de moure'm, de viure, sempre han estat amb mí, però no sempre les he mostrat. no sempre he vist necessari fer-ho. tot ha canviat. i molt.

en 2 anys, la meva vida ha girat 180º, ara tinc una posició privilegiada, on les vistes de futur, son excepcionals.
fa 2 anys, em vaig adonar que em va apareixer un angel. un angel que des d'un primer moment em va dir que estava a la vida, per veure'm somriure. aquest angel no s'ha separat de mí en tot aquest temps, i segurament seguirà amb mí molt mes temps. i aixi ho espero.

de petita vivia en un món apart. i ja m'estava bé. quan vaig creixer em vaig topar amb la vida real, i em vaig tornar a amagar. em vaig amagar, per agafar forces. ara...

lluito. cada dia. per aconseguir els meus somnis. per cumplir cada una de les expectatives que m'he proposat en la meva vida. tinc motius per riure avui, perque amb força de voluntat, les estic cumplint totes. poc a poc, pero totes.

i des de llavors, he caigut tants cops per tornar a caure, amb la consciencia que el perill em podia tornar a sorpendre. però, quin valor té lamentar-se?? de que serveix penedir-se?? el passat mai torna... pero sempre queden cicatrius. necessito creure i començar des del final.

es impossible renunciar als batecs que la vida em dona. i ara, els sento mes fort que mai.